EN UN JARDÍ DE FLORS VAIG SOMIAR QUE DEL METALL EMANAVA VIDA

Catàleg ART CONTEMPORANI DE LA GENERALITAT VALENCIANA IV. 2021


“Alors je rêverai des horizons bleuâtres,
Des jardins, des jets d’eau pleurant dans les albâtres,
Des baisers, des oiseaux chantant soir et matin,
Et tout ce que l’Idylle a de plus enfantin.
L’Émeute, tempêtant vainement à ma vitre,
Ne fera pas lever mon front de mon pupitre;
Car je serai plongé dans cette volupté
D’évoquer le Printemps avec ma volonté,
De tirer un soleil de mon cœur, et de faire
De mes pensers brûlants une tiède atmosphere”

Baudelaire, “Paysage” en Les fleurs du mal.

Caure en la voluptuositat del paisatge on els nostres pensaments es dissipen entre els arbustos i els arbres. Buscar la temperada carícia dels pètals en els iris recentment florits. I entre ells, alguna cosa grinyola. Com si d'un desballestament es tractara, entre peces de cotxes, reposats d'electrodomèstics, calderes i suports, una flor de metall jau. Encara sembla bategar la vida en ella. Encara que una flor de metall és una flor morta. A metal flower is a dead flower (2017) és una obra, un díptic, en acrílic sobre tela realitzada per l'artista Silvia Lerín. En certa manera, totes dues pintures semblen un reflex especular sobre el pas del temps, la decrepitud o l'ocàs d'un procés en el qual l'objecte de representació es mostra de forma transformada. D'una banda, el primer llenç respon a la imatge d'una flor proveïda de reg i alimentació a través de l'aigua d'un recipient de vidre. El capoll obert es conserva ters i fresc, encara que la seua pàtina de metall ens alerta d'una cosa estranya. D'altra banda, en la segona pintura la flor es mostra marcida, els estralls del pas del temps infereixen sobre el llenç i el deixen arrugat. Llavors descobrim l'engany. Ni la peça de metall és tal -sinó una tela pintada-, ni la flor està viva, perquè “una flor de metall és una flor morta”. Quan Silvia Lerín explica la seua pintura com un treball autobiogràfic observem que la seua mirada para atenció a l'experiència del dia a dia, en esdevindre dels xicotets elements que l'envolten o la transició que s'efectua en el seu entorn pel marcat pas del temps. A metall flower is a dead flower és una obra especialment significativa en la trajectòria de l'artista, perquè se situa a cavall entre el seu projecte anterior Inspired by an English Garden (2016) i Engineering (2017), que naixeria com a corol·lari d'A metall flower is a dead flower. El primer té el seu origen en un encàrrec: la realització d'una obra inspirada en les flors que una dona havia cultivat al seu jardí. Davant això Lerín comença a passar temps en jardins de la capital britànica amb la finalitat de prendre un registre de les expressions de la naturalesa, les impressions viscudes i així inspirar-se per a desenvolupar amb obstinació la seua comesa. Prompte es veu embolicada en colors, fragàncies i formes que sintetitza mantenint el seu treball d'abstracció anant més enllà de l'encàrrec i embardissant-se en un nou projecte. D'aquest procés de contemplació i delit de plantes i flors extrau les fonts creatives per a la seua sèrie Inspired by an English Garden sent evocades, en la interpretació de l'artista, com a figures geomètriques. Així les teles es pleguen com els pètals de flors, el capoll es compon mitjançant les retallades de llenços triangulars, el quadre ja no existeix o almenys no de la manera tradicional, el bastidor s'ha transformat en part del brot sent acolorit com a tija, peduncle, estigma o pistil en un bouquet artificial. El contacte diari amb el jardí anglés trasllada a Lerín a una experiència embriagadora de vida, colors i formes l'essència de les quals condensa, com si aquesta adquirira la discriminació olfactòria d'un mestre perfumista, destil·lant una nova fragància inoblidable en cada peça que ha sigut convertida de nou en matèria. Així, la suma de teles, olis, acrílics i fustes configuren una arquitectura paisatgista. De fet, la tradició del paisatgisme adquireix la seua plenitud en les experiències inaugurals a Versalles, en els paisatges britànics i als jardins japonesos. Aquests tres casos, els primers datats del segle XVII, els segons del XVIII a Europa i els últims del segle XII a l'illa asiàtica, pertanyen a una història artificial de la naturalesa on l'home ha inventat, domesticat i exhibit una vida natural més enllà de l'existència real d'aquesta. No obstant això, si ens detenim al jardí anglés, sembla que estiga reglat per normes diferents de les que es sotmen el jardí francés o el japonés. Els grandiloqüents passatges de naturalesa festiva de Versalles van ser dissenyats sota l'ordre i l'harmonia d'inspiració renaixentista italiana. Els místics jardins japonesos, també coneguts com a jardins zen, es van basar en el tractat de paisatgisme Sakutei-Ki on impera l'equilibri formal, la precisió mental i la veneració dels esperits de la naturalesa. Pel seu compte, el jardí anglés, oposat a aquests dos, es va manifestar sota una idea del sublim natural, un cert to assilvestrat i irregularitat en la seua composició. Si l'anglés es basava en el predomini del moviment amb els seus estanys, sengles tortuoses, arbustos i rocoses que doten a l'organització vegetal de cert grau de “salvatge”, no per això va abandonar l'artifici creatiu del geni humà. Igual que les obres d'art romàntiques, el jardí anglés promouria la curiositat, la sorpresa del desconegut, el moviment inagafable o l'ímpetu de la vegetació al natural. Per això, no és d'estranyar que Lerín es veja commoguda per la bellesa i la disparitat que ruixa cada tros del jardí anglés. En aquest sentit Inspired by an English Garden reprendria aqueix entorn salvatge que proposaria el mateix jardí. Així, l'artista recull per a aquesta sèrie els noms propis dels exemplars que troba al seu pas: iris, gesmiler variegat, cala, tulipa negra, nimfees, rosella blava, narcís, margarida groga o heura, i fins i tot erugues, habitants d'aquestes magnífiques peces.

El segon projecte, Engineering (2017), presa com a experiència primera la relació directa entre màquina i ésser humà. En aquest cas Lerín es deixa seduir per la materialitat de certs objectes industrials. Alguns d'aquests pertanyen al nostre dia a dia, com són canonades, calderes o les eines mecàniques com ara unes alicates. No obstant això, uns altres queden amagats en els budells de la ciutat. Són engranatges, cintes, tubs de coure, caragols que no presentant-se a la vista executen un moviment subreptici, però primordial per al funcionament de les màquines i del sistema de vida dels humans en les societats capitalitzades. En aquest cas, observem com el pas del temps es dóna en superfícies metàl·liques pel procés d'oxidació o envelliment de la matèria marcant primerencament l'origen d'una altra de les seues sèries Cooper Skin (2019). No obstant això, si A metall flower is a dead flower serviria com a frontissa entre totes dues sèries, el díptic I used to be a Daffodil (2017) i el llenç Metallic bud (2017), pertanyents a la sèrie Engineering, també s'identificarien amb aqueixa transició de la naturalesa viva i acolorida a la representació maquinal i marcida d'aquesta. De fet, en I used to be a Daffodil observem com el jacint groc passa a convertir-se en una grisalla de l'original. Ací es representa la mort de la flor i la seua metal·lització. D'altra banda, Metallic bud és la representació sintètica d'un capoll de flor rosa que en el seu intent de florir és constret per una cobertura metàl·lica. La figura geomètrica de la flor, un llenç romboïdal, és esquinçat a la manera de Lucio Fontana. Però mentre que l'italià buscava obrir el buit en les seues peces espacialistas, ací resideix la vida oculta. El capoll metàl·lic ha sigut lacerat i d'aqueixa obertura s'intueix el color rosa de la seua naturalesa viva. Entre la mort i la metal·lització, la flor encara traspua una mica de vida.


Johanna Caplliure. 2021

Crítica d'art i comissària independent